David Bueno ens recorda que l'adolescència té un sentit evolutiu i biològic. És una fase del desenvolupament cerebral que compleix dues funcions essencials:
Durant aquesta etapa, tres zones del cervell experimenten canvis significatius:
Aquest procés explica per què poden coexistir comportaments infantils i adults en un mateix moment, sense una lògica aparent.
El nivell basal d'estrès en l’adolescència és el més alt de tota la vida. Això es deu al fet que el cervell es prepara per afrontar amenaces, focalitzant l'atenció i reduint la capacitat de reflexió. Per això, quan com a adults demanem explicacions davant una conducta no acceptable i elevem el to, ells es bloquegen. No és que no vulguin respondre, és que no poden.
El que necessiten és suport emocional sense sobreprotecció. Sentir-se acompanyats, però també empoderats. Estar a prop, sense envair. Com a exemple, Bueno proposa una cosa tan senzilla com trucar abans d'entrar a la seva habitació, igual que faríem amb un adult. El respecte construeix confiança.
Un dels reptes emocionals d'aquesta etapa és la gestió de la por. Frases com “a l'institut us jugueu el futur” només l'incrementen. En canvi, acompanyar des de la realitat, sense dramatismes, fent-los saber que estem al seu costat, els ajuda a afrontar els desafiaments.
La integració social és una altra gran preocupació. Sentir-se al marge del seu grup eleva el seu estrès. Tot i que a vegades sembli que ens rebutgen, necessiten saber que som a prop.
I enmig de tot això, emergeixen les grans preguntes filosòfiques: Qui sóc? D'on vinc? Cap on vaig? No cal que les responguem, però sí facilitar espais perquè les comparteixin i reflexionin, dins d'una estructura de valors basada en el respecte i la convivència.
Si la motivació és innata, per què es perd? Bueno assenyala que sovint es valora més la nota que l'esforç, cosa que desmotiva. A més, el cervell adolescent és curiós pel seu entorn. Si els parlem des de contextos llunyans o abstractes, es desconnecten. Cal contextualitzar, treballar en entorns col·laboratius i aprofitar la seva necessitat de socialització.
Una manera eficaç de connectar és a través de la curiositat i l’anècdota. En lloc de parlar directament sobre ells, podem compartir històries similars que els convidin a reflexionar. “Saps què m'ha explicat la mare d'una amiga...?”